Blog de Víctor Castelló

Article publicat en la revista la Botalària / Gener 2018 / Segona època / Número 9

Ja en els temps dels ibers, els assentaments humans se solien emplaçar en llocs especialment aptes per a la defensa, generalment en els cims de turons i altiplans. Els arqueòlegs que estudien les seues restes parlen d’una societat guerrera, forçada a defendre’s de grups de lladres o de pirates que infestaven el litoral. Tampoc poden descartar-se les lluites entre pobles o entre tribus. Normalment, les defenses naturals es reforçaven mitjançant recintes emmurallats.

També es procurava que el poblat estaré ben abastit d’aigua. La set podia fer efímera tota resistència. Si es podia conduir l’aigua d’alguna font es feien les construccions necessàries, com galeries subterrànies. Si no era possible o l’aigua era escassa, hi havia que construir aljubs per emmagatzemar l’aigua de pluja.

Un altre factor important era el bioclimàtic. Els antics pobladors van acumular un coneixement detallat de tot el que els envoltava: el clima, les estacions, els animals i les plantes. Així, el poblat havia de respondre bé al clima local. Si pensem en un entorn amb més vegetació que l’actual, possiblement era més interessant resguardar-se del fred que no de la calor. Això es pot fer elegint un lloc en la solana i protegit dels vents.

ASSENTAMENTS IBÈRICS I ROMANS

A Borriol, dins de la cultura ibèrica, els assentaments més coneguts són el del tossal de l’Assut, el del tossalet de les Forques i el de Monegro. Els tres casos estan ubicat a certa altura amb una protecció natural del propi relleu. Els dos primers molt prop del riu. El de Monegro presenta un pitjor accés a l’aigua. D’acord al que escriu Xavier Allepuz, estos assentaments serien nuclis de control estratègic i d’habitatge. Altres jaciments que presenten funció de necròpolis (antics cementeris) o d’explotació agrícola, en canvi, s’ubiquen en zones planes i no tenen elements de fortificació.

Després de la segona Guerra Púnica entre romans i cartaginesos, els primers van ocupar les terres d’Hispània. Inicialment els pobles ibèrics es van alçar contra la seua dominació creant inestabilitat, però finalment es va establir la pax romana, entrant en una fase d’estabilitat i activitat comercial. Esta circumstància va produir que els assentaments situats en altura s’anaren abandonant al temps que apareixien assentaments situats al pla.

A Borriol, el tossal de les Forques sembla abandonar-se a finals del segle II aC; el del tossal de l’Assut cap a mitjan del segle I aC;  el de Monegro també durant el segle I aC.

Es consolida, en canvi, l’assentament del Palmar. Ferran Arasa planteja un possible canvi d’emplaçament de la població, de les Forques al Palmar. La vil·la romana estava situada a la vora del riu, en els bancals ocupats per la piscina i el camp de futbol municipals. Ací l’accés a l’aigua és fàcil per proximitat.

Arasa creu que la decadència del jaciment es produeix durant el Baix Imperi, entre els segles III i V dC. En el segle V, amb l’entrada dels pobles germànics i la descomposició de l’Imperi d’Occident es torna a crear un clima d’inseguretat que indueix a la població a tornar a ocupar assentaments en altura. Tant en l’assentament de Monegro com en el del tossal de l’Assut han aparegut materials romans que indiquen la reocupació dels poblats en estos segles.

LA UBICACIÓ DEL POBLE

Tal com proposa Francisco Delcampo, es pot considerar la possibilitat que una part de la població del Palmar es traslladara baix de la muntanya del Castell buscant un lloc més segur i de fàcil defensa. Açò, evidentment, és una hipòtesi que cal confirmar. Les excavacions arqueològiques a la Moreria, de moment, poden indicar una ocupació anterior al segle XIII.

En tot cas, encara que no es pot afirmar amb troballes arqueològiques, podem suposar que entre els segles V i el XIII, els primers borriolenc del nucli actual van començar a habitar l’espai delimitat pels barrancs de l’Atzavara i el de les Alforges, amb la muntanya del Castell pel nord [Imatge 1].

Què podia oferir este emplaçament als pobladors?

En primer lloc, la seguretat de ser un lloc apte per a la defensa. No es tracta d’un cim, però les muntanyes del nord són prou escarpades com per evitar atacs des de dalt. Des de baix, l’entrada natural s’hauria de fer pel sud, per les vores del barranc de les Bèsties, en la zona dels actuals carrers Fondo o Moreres, o bé pel sud-est, entrant per l’actual carrer Sant Vicent. En els dos casos, el propi barranc era una mena de fossat natural. Qualsevol mur afegit a les pendents laterals dels barrancs podia constituir un element infranquejable en aquells temps.

En segon lloc, un ambient bioclimàtic adequat. Adossat a la vessant sud de la Serra de Borriol, el sol calenta el poblat fàcilment, aprofitant quasi totes les hores de llum. Però, a més, protegit dels vents del nord per la pròpia serra i també dels vents que es poden acanalar per la vall del terme. Al nord-est, la muntanya del Fraret; al sud-oest, la muntanya del Calvari. Les elevacions del Calvari, Castell i Fraret formen una mena d’amfiteatre on s’ubica el poblat vell.

El tercer factor important era l’aigua. No sabem si podien accedir a l’aigua naixent dins del propi recinte del poblat o en algun dels dos barrancs (coneixem les surgències d’aigua del Saltador i la Cotxera), però sí sabem que existia una font un poc més avall de la unió dels barrancs, a relativament poca distància del poble antic.

LES FONTS DEL POBLE

Si busquem informació sobre el subministrament d’aigua al poble, Pascual Madoz allà pel 1850 va indicar:

“tiene también la población 2 cementerios situados en parajes ventilados y 2 fuentes perennes de agua de la mejor calidad, una de las cuales brota por 7 caños; de ella se sirven los vecinos y en un pilón abrevan las bestias.”

Anys després, en 1913, Sarthou Carreres explica:

“El vecindario está bien servido de aguas para sus usos, merced a dos Fuentes llamadas del Buelo o Barranquet y la Fuente de la plaza a la cual da nombre. A esta última vienen las aguas, conducidas por medio de cañería, desde “las minas” y en el poblado se alumbran o derraman por una fuente de dos cuerpos y abundantes caños; de reciente construcción, cerrada por barandilla de piedra y verja de metal.”      

Podem dir que en els segles XIX i XX, fins que es va construir la xarxa de distribució d’aigua pels carrers del poble, els borriolencs disposaven de 2 punts de subministrament, la Font de la plaça i la font del Barranquet. Cal dir que en 1913 es va inaugurar el pou de la Plaça del Pou, com tercer punt per omplir aigua.

Tal com s’indica i és ben sabut per tots, l’aigua de la Font de la plaça, ve des de Cominells. Encara que no sabem quan es va construir la conducció per portar l’aigua a la Font, és prou evident que no seria en els primers segles d’existència del nucli urbà.

Amb això, hem de suposar que el principal lloc de subministrament d’aigua en els inicis dels poblat fora la font del Barranquet.

LA FONT DEL BARRANQUET

Esta font està en l’anomenat barranc de les Bèsties, aigües avall de la confluència dels barrancs de l’Atzavara i de les Alforges o Moreres. Pel que fa al nom, Sarthou la denomina del “Buelo”, mentre que Babiloni l’anota com “Vuelo”. En els dos casos podem pensar que el nom s’ha castellanitzat. Les opcions en valencià serien bol o vol.

Segons el Diccionari normatiu valencià tenim:

Bol:   Recipient de pisa, de porcellana o altres materials, en forma de tassa i sense anses, destinat generalment a contenir aliments o rentar-se els dits. També: Terra acolorida formada per argiles ferruginoses rogenques.

Vol: Toc de campanes en què es venten totes alhora i llargament (a més, totes les accepcions relacionades amb volar).

És difícil saber a què feia referencia eixe nom. Per això, ens podem quedar amb l’altra denominació com nom propi: la font del Barranquet.

On està situada esta font?

Els testimonis dels veïns ens indiquen que està baix de la casa número 35 del Rajolar de Baix [Imatge 2]. L’accés es feia des del pati del costat, per unes escaletes que baixaven fins a l’altura en que es trobava la font. Una arcada donava pas a una mena de passadís cobert, que en la paret de la dreta presentava el canó per on brollava l’aigua i es recollia en una pica (la pica podria ser el bol?). Des d’ella passava a una sèquia que per la dreta del barranc baixava cap a l’horteta que hi havia a l’actual plaça de la Torre.

Com s’aprofitava l’aigua?

A més del consum domèstic, que es feia omplint cànters a la font, es va anar fent un aprofitament de les aigües sobrants. Una sèquia baixava per la dreta del barranc fins a la bassa de la Llanda. Des d’ella es regaven les terres de l’Horta del Bastero. Però abans d’arribar a esta bassa, sempre per la dreta del barranc, regava l’hortet de la Torre, l’Hortet de les monges (solar de l’actual església de Santa Maria) i les hortetes que hi havia entre les cases del Rajolar i el barranc. També s’aprofitava per omplir bassetes menudes on les veïnes anaven a netejar la roba.

LA FONT DE LA PLAÇA

Entre 1900 i 1902 es va fer la galeria de conducció, segons Salvador Babiloni, per que l’aigua arribara a la nova font, construïda en 1899. La font anterior havia de ser la que tenia 7 canons, com indica Madoz.

Com arribava l’aigua abans d’excavar la galeria?

Abans de l’any 1900, la conducció es feia per una sèquia o conducció, de la que queden algunes restes [Imatges 3]. L’època de construcció és, de moment, desconeguda. En el mateix barranc de Cominells, baixant cap a la carretera, es veu en el tallat de la dreta unes paretetes que han de ser de la conducció [Imatge 4]. També es veu en un ribàs entre els carrers Sant Bartomeu i Sant Vicent.

Si ens anem cap al segle XVIII, el nucli de població estava situat entre els barrancs de l’Atzavara i de les Alforges, amb extensions cap a la Rapa-Remolins i cap als carrers Fondo-Calvari. Sent que el poble estava més amunt, la ubicació de la Font està determinada per les corbes de nivell. Encara que els càlculs d’altitud varien entre uns i altres mapes, si ens fixem en el mapa de Borriol de l’Institut Cartogràfic Valencià (ICV),  el pont de Cominells està en la corba dels 200 m d’altitud. El punt de captació d’aigua el podem situar sobre els 195-197 m. D’altra banda, la Font està un poc per baix dels 190 m. Eixa diferència d’altitud, que pot ser de 7-8 m, era la necessària per a que l’aigua circulara per la sèquia per gravetat.

Per tant, era imprescindible que la conducció anara dibuixant un recorregut quasi seguint les corbes de nivell. Sabent la situació d’alguns trams d’eixa conducció, podem pensar, més o menys, per on discorria, com es veu en la imatge adjunta [Imatge 5]. És probable que, en principi, es tractara d’una sèquia oberta en la major part del seu recorregut. En els pas dels anys, es degueren anar protegint les aigües amb una conducció tancada mitjançant tubs ceràmics [Imatge 6]. En la foto sembla prou evident que la conducció entubada aprofita l’anterior sèquia.

  Com s’aprofitava l’aigua?

En este cas, Madoz ja indica l’existència d’un “pilón”, un abeurador. La gent més gran encara recorda l’abeurador de la plaça, en la part sud, on està Bankia. Allí calmaven la set els animals de càrrega, matxos, burros i haques, i també els ramats del poble i els que passaven per l’assegador (recordem que fins fa uns anys l’assegador creuava el poble per la Font i seguia pel Camí Vell). Després també servia per a regar les hortes. Darrere de l’abeurador estava la Bassa dels Gossos, per a regar les terres de l’Horta Novella. Ara bé, també es feia un ús urbà: al cantó entre la Plaça de la Font i l’actual carrer Rei En Jaume estaven els llavadors, que també s’alimentaven de l’aigua de la Font. Des d’ells, les aigües baixaven per l’actual carrer Colon, també per a regar l’Horta Novella [Imatge 7].

BIBLIOGRAFIA

-Primeras colonizaciones. Miguel Avilés, Santos Madrazo, Emilio Mitre, Bonifacio Palacios. Editorial Edaf. 1979.

-El libro de la casa natural. David Pearson. Ediciones Oasis. 1991.

-Borriol I. Des de la prehistòria fins al món ibèric. Xavier Allepuz Marzà. Publicacions de la UJI, 2003.

-Borriol I. L’època romana. Ferran Arasa i Gil. Publicacions de la UJI, 2003.

-Borriol II. Borriol a l’època islàmica. Sergi Selma Castell. Publicacions de la UJI. 2009.

-Borriol. Historia y población. Francisco Delcampo Bernad. 2006.

-Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar. Pascual Madoz. 1846-1850.

-Geografía general del Reino de Valencia. Provincia de Castellón. Carlos Sarthou Carreres. 1913.  

-Borriol, en el umbral de la Plana. Salvador Babiloni Tena. Societat Castellonenca de Cultura. 1984.

-Borriol II. Borriol a l’època moderna (segles XVI-XVIII). J. Cristian Linares. Publicacions de la UJI. 2009.

-Borriol 1921-1923. Vila i població. Víctor Castelló. 2016

-Visor Signa de l’Institut geogràfic nacional.

-Mapa de Borriol de l’ICV.