Publicat en la revista la Botalària / Gener 2017 / Segona època / Número 8
En el llibre Borriol 1921-1923 es mostra la numeració que existia en els carrers del poble en el moment en que es va elaborar l’Avanç Cadastral. El darrer apartat tractat per a cada carrer és la correspondència entre la numeració indicada en els expedients de l’Avanç Cadastral i la que apareix en el Cens Electoral de 1922. Ací es veuen discrepàncies entre les dos numeracions que ens fan pensar que la revisió cadastral de les finques va aprofitar per a actualitzar la numeració anterior.
Arribats a este punt, ens podríem preguntar quan i com es va realitzar la numeració de les cases. En este article vull aportar algunes dades sobre esta qüestió.
LA CIRCULAR DE 1858
El 31 de desembre de 1858 es va dictar una circular pel Ministeri de Governació ordenant la numeració de cases i altres edificis per a les operacions de la Estadística. Esta ordre demana que es repasse la numeració en les poblacions que ja la tinguen establida i que es face en les que no la tinguen. Però, a més, també demana que es faça una segona numeració separada per als edificis que es troben en despoblat, disseminades pel terme.
El termini per complir la ordre era de dos mesos.
En esta circular apareixen dos elements interessants:
- Per a la numeració en despoblat, el districte municipal ha de considerar-se dividit en quatre “cuarteles” per mitjà de línies als quatre punts cardinals, prenent com punt centre la ubicació de la Casa de la Vila.
- La numeració dels carrers es realitza amb els números senars a l’esquerra i els parells a la dreta, iniciant la numeració des del centre de la població. En els carrers travessers, s’iniciaria des del carrer més important per trànsit o amplària.
Es tracta d’una circular prou breu que marca les pautes generals però sense concretar com s’havia de fer.
REAL ORDRE DEL 24 DE FEBRER DE 1860
Sembla quasi evident que, al ser poc concreta, la circular de 1858 no va obtenir massa resposta. Així que en esta ordre es marquen les regles per a efectuar la retolació dels carrers i numeració de les cases, puntualitzat alguns elements concrets interessants. Pel que fa als carrers tenim:
- Totes les denominacions de les vies públiques urbanes es redueixen a carrer, plaça, placeta i passeig. El passeig és la via que sols pot tindre una vorera. Queden fora altres denominacions com travessia, carreró, costera, costa, etc.
- Els límits dels carrers es marcaran amb rètols fixats en les entrades.
- En les poblacions que mantenen altres llengües, els noms s’han de reduir a la llengua castellana.
- Evidentment, no es permeten duplicats en els noms dels carrers.
Pel que fa a la numeració del nucli urbà tenim:
- La numeració dels carrers es farà seguint el carrer principal o les corrents d’aigua (riu, barranc o sèquia). Si no hi ha cap indicació favorable, de llevant a ponent. Si hi ha alguna plaça prop del centre del poble, servirà com inici dels carrers que irradien d’ella.
- En les places, sols hi ha una numeració correlativa.
- Quan un edifici dona a dos carrers o més, una es considerarà la façana principal i en les altre es seguirà la numeració de cada carrer però afegint la paraula “accesorio”.
- Si un solar es divideix es manté el número i s’afegeix l’especificació de “duplicado”, “triplicado”…
Com a regla general, els rètols de carrers i números seran de taulell ceràmic i amb uniformitat entre ells.
Finalment, per a les edificacions disperses pel terme, les regles són:
- La divisió del terme en quatre “cuarteles”, determinada per les línies als quatre punts cardinals no s’ha d’entendre com geomètricament rigorosa i inflexible, sinó que s’acomodarà a les característiques del terreny i als elements existents con rius, serralades, camins, etc.
- La numeració es farà començant per llevant cap a nord, ponent, sud i llevant.
Els ajuntaments, amb totes les dades arreplegades, havia de reomplir uns models que es presentaven al Governador i que es tenien que revisar cada cinc anys. El primer model incloïa les dades per illa de cases (“manzana”), i per tant, encara que en el text no indica res al respecte, també s’havien de numerar. Els altres models eren per carrer, per plaça i el resum per districte municipal.
ELS NOMS ANTICS DELS CARRERS
Ja hem vist que la regla demanava el nom en castellà, així que les denominacions tradicionals es van traduir amb poques excepcions com els carrers de la Balma, Hereu o Remolins (en l’article es fa la referència en valencià). La “costera” de les Parres va passar a ser carrer. En la taula adjunta es veuen les correspondències.
LA NUMERACIÓ ANTIGA DELS CARRERS DE BORRIOL
Sense conèixer l’any en que es va realitzar la retolació i numeració de carrers i cases, si ens situem en la segona meitat del segle XIX, el nucli urbà es concentrava majoritàriament per dalt de la línia que formen el carrer Sanchis Guarner, la plaça de la Font i el carrer Colón. No existia, en el nostre cas, una plaça que marcara el centre, era un poble costerut. L’únic punt de referència podia ser la Casa de la Vila, però sols marca l’inici de la numeració dels carrers Palau i Major. Si seguim les corrents de l’aigua, l’orografia del nucli ens marca direccions generals nord-sud i ací tenim els carrers Moreres, Alforges, Balma, Rajolar, Hereu, les Serrades o Aigua. El carrer de la Font també buscava el barranc. La carretera seguia el sentit Castelló-Saragossa. El darrer criteri, si no hi ha altra indicació favorable, era de llevant a ponent; en este cas estan la Moreria, Pilota, Sant Vicent, Barcelona, Colón. Les dos places, en sentit circular.
Els carrers Mesó i del Forn es poden considerar com carrers travessers que s’inicien en el Raval de València i Plaça del Rei En Jaume. També es pot justificar així el carrer de la Rapa, a partir del carrer de la Pilota (Raval de Barcelona) i la seua continuïtat amb Miramar. La resta de carrers es van numerar de forma anòmala per raons desconegudes. Així tenim de sud a nord, a contracorrent, els carrers de les Parres, Calvari, Atzavara, Fondo i València. I encara més estrany el carrer Remolins que sols presentava numeració parella.
LA NUMERACIÓ ANTIGA DE LES CASES DE BORRIOL
Actualment ens queden pocs exemples de les primeres retolacions i numeracions i, per lògica, es troben en la part més vella del poble. Cal destacar els taulellets de la casa 18 del carrer Fondo, amb el carrer i la “manzana” (imatge 1).
Per altra banda, encara que no coneguem com esteven numerades, al menys hi havia 47 illes de cases. També ens queda la retolació del carrer Moreria, en dos de les entrades. Ací s’aprecien dos tipologies de lletra, que han de correspondre a dos retolacions diferents (imatges 2 i 3).
Trobem taulells de números prou uniformes al carrer Major (3, 10), Palau (2 (imatge 4), 3, 13), Parres (8, 12), Plaça del Pou (1, 5, 16), Moreria (58), Fondo (14), Sant Vicent ( 8, 12) i Rajolar (15). També apareixen alguns taulellets que semblen posteriors com al carrer Sant Vicent (28) o Miramar (27).
Els taulellets que poden resultar més cridaners són:
- Moreria 58 (imatge 5), ubicat a l’actual número 14, que ens dona una referència per determinar quantes cases hi havia abans en eixe pany; ara és la 7ena i abans la 29ena.
- Rajolar 15, en l’actual Oñate Gil, 3. Abans del període franquista el Rajolar era un carrer únic des del carrer Fondo fins a la carretera. La numeració corresponia a la 8ena edificació del pany esquerre, que ens mostra la poca edificació existent en aquell moment.
ELS “QUARTOS”
Una conseqüència de les regles de numeració per identificar les edificacions disperses pel terme pot ser la divisió teòrica del terme en quatre parts, els quatre “cuarteles” o “quartos”. La flexibilitat que va oferir l’ordre de 1860, per acomodar-se a les característiques del terreny pot justificar que en la pràctica es quedaren reduïts a dos, partint la llargària de la vall de Borriol amb una línia transversal que passa pel poble i que defineix el “quarto” de dalt en la part alta de la conca del riu i el “quarto” de baix la resta del terme.
LA NUMERACIÓ ACTUAL
Les actualitzacions de les numeracions han fet que en molts casos el número actual no es corresponga amb el número antic, però el sentit de la numeració s’ha mantingut en la major part dels carrers. Dos carrers en els que s’havia de girar el sentit clarament eren el Colon i Barcelona, que estaven numerats de fora cap a dins; cada edificació nova requeria modificar la numeració. Però en altres carrers també s’ha canviat el sentit: Moreres, Balma, Hereu, Pilota i Sant Vicent (els dos darrers al agrupar-se amb el de Barcelona en l’actual carrer Sant Vicent).
ELS TAULELLETS ANTICS
Els canvis, tant en la denominació i com en la numeració, i les reformes de les façanes han fet que siguen pocs els taulellets que ens han quedat. Cal agrair als propietaris que els han mantingut, eixe gest de respecte pels senyals d’aquella numeració que ja és històrica i ho serà més amb els pas dels anys. Des d’ací vull fer una crida als actuals propietaris, i als futurs, per a que continuen mantenint estos taulellets en les façanes.
| Nom actual | Nom Avanç |
| ALFORGES | ALFORJAS |
| ATZAVARA | ADZAVARA |
| BALMA | BALMA |
| CALVARI | CALVARIO |
| COLÓN | COLÓN |
| DR. PORTOLÉS | VALENCIA |
| FONDO | HONDA |
| GERMÁN GARCÍA | AGUA |
| HEREU | HEREU |
| MAJOR | MAYOR |
| MESÓ | MESÓN |
| MIRAMAR | MIRAMAR |
| MORERES | MORERAS |
| MORERIA | MORERÍA |
| OÑATE GIL | LADRILLAR |
| PALAU | PALACIO |
| PARRES | PARRAS |
| PLAÇA DE LA FONT | PLAZA REY DON JAIME |
| PLAÇA DEL POU | PLAZA DEL REY |
| PRIMERA CERRADA | CERRADA 1ª |
| RAJOLAR DE BAIX | LADRILLAR |
| RAPA | RAPA |
| REMOLINS | REMOLINS |
| SANCHIS GUARNER | FUENTE |
| SANCHIS GUARNER | BALMA |
| SANT VICENT | BARCELONA |
| SANT VICENT | PELOTA |
| SANT VICENT | SAN VICENTE |
| SARAGOSSA | ZARAGOZA |
| SEGONA CERRADA | CERRADA 2ª |
| TERCERA CERRADA | CERRADA 3ª |
| TRINQUET | ZARAGOZA |
| XIMÉN PEREZ D’ARENÓS | HORNO |
BIBLIOGRAFIA
-Borriol 1921-1923. Víctor Castelló Ucher. 2016.
-Gaceta de Madrid. 4 de gener de 1859. www.boe.es.
-Gaceta de Madrid. 28 de febrer de 1860. www.boe.es.
-Borriol II. Borriol a l’època moderna (segles XVI-XVIII). J. Cristian Linares Bayo. 2009.
-Borriol. Historia y población. Francisco Delcampo Bernad. 2006.