Presentació: Feta el 23 de setembre de 2022. Sala d’actes de l’Ajuntament
Imatge 1: Portada del llibre
En el llibre [Imatge 1] es fa una repassada de l’evolució i consolidació del sistema de cognoms, en general, en Espanya i en la Comunitat Valenciana. També es descriuen els principals tipus de cognoms segons el seu origen.
En la introducció es fa una repassada de la denominació personal al llarg de la Història: en les cultures clàssiques, visigots, àrabs, hebreus i en la Corona d’Aragó. Com es va passar d’un nom únic i, per tant, molt divers, a una fórmula binària, on el nom s’acompanyava d’un complement, que va acabar en el que coneixem avui com el cognom.
La quantitat utilitzada de noms es va reduir i el complement-cognom va ser cada vegada més heretable. Així que es produïen duplicitats en les denominacions que s’havien de diferenciar d’alguna forma [Imatge 2].
Imatge 2: Fragment de protocol notarial d’Antoni Pedro de 1551. Arxiu municipal de Castelló. Exemple de pare i fill amb el mateix nom i d’una manera de diferenciar-los
El segon capítol explica els diferents orígens dels cognoms. Entre ells en destaquen tres: els referits als pares, al lloc d’origen i a l’ofici o càrrec. En el primer cas el cognom pot ser directament un nom o un derivat patronímic (Pere, Pedro, Pérez, Peris, Peres). Els que es refereixen al lloc, també poden ser de diferents tipus; una població (Zaragoza, Teruel, Balaguer), un topònim menor (Riu, Serra, Puig) o un gentilici (Català, Aragonés). En el cas dels oficis, hi ha molts exemples (Ferrer, Fuster, Moliner, Sastre, Mestre…). Però encara en tenim d’altres orígens, com vegetals (Roure, Morera, Alzina), animals (Bou, Llop), edificacions (Castell, Mas), festivitats (Nadal, Ramos) o sobrenoms (Ros, Alegre, Bort).
El tercer capítol explica com l’ús dels cognoms va anar per davant de la normativa de regulació. El mateix costum de les persones va passar d’un ús discrecional i voluntari a un sistema més regulat, on predominava el cognom patern, per acabar amb el doble cognom actual. Encara que ja s’utilitzava a partir del segle XVIII, no era obligatori. És a partir de 1903, quan en un reglament del Registre Civil, es determina que el nom complet ha de portar el cognom patern i matern.
Finalment, s’entra ja en la distribució dels cognoms en diferents àmbits. Per una banda, els cognoms predominants en Espanya actualment. Per una altra, els condicionants que van intervenir en la formació dels cognoms valencians. Continua amb els cognoms actuals i històrics de la província, en general.
La part darrera del llibre ja se centra en la geografia castellonenca: pobles, comarques [Imatge 3] i zones, i com ha variat la població, amb una part que ha estat perdent molts veïns i una altra en la que ha augmentat i ha concentrat a moltes persones. Esta configuració geogràfica ha propiciat els moviments migratoris i ha fet que en alguns pobles es queden alguns cognoms ben arrelats, mentre que en altres es produeix una barreja notable de cognoms.
Imatge 3: Mapa provincial amb les comarques oficials
Centrats en la província i les seues àrees, es determinen, d’acord amb el cens electoral de 1895, els cognoms més usuals en pobles, comarques i zones, i es fa un llistat dels més freqüents, indicant on tenen predominança.
En este llibre es relaten algunes històries i curiositats que, en certa manera, afecten o estan relacionades amb el territori de l’actual província de Castelló.
Imatge 1: Portada del llibre
Els relats se centren en la segona meitat del segle XIV i principis del segle XV, encara que hi ha una introducció geogràfica i també històrica a les valls, les serres i els camins [Imatge 2]. És l’orografia la que determine la traçada dels camins.
Imatge 2: La mola de Xert. Estructura típica amb estrats horitzontals. Foto: Víctor Castelló
És així, que es parla de l’antiga Via Augusta, transformada després en camí reial, i de l’hostal d’En Verduch [Imatge 3], que va allotjar al rei Pere IV quan passava per estes terres. En diverses ocasions ho va fer durant la guerra amb un altre Pere, el rei de Castella. En eixos temps un conflicte va esclatar entre dos Peres, el rei d’Aragó i el de Castella. I també apareixen els germanastres dels dos, que intervenen en les disputes de poder.
Imatge 3: Ermita de Sant Vicent de Borriol. Es va edificar en la bifurcació del camí Reial cap a Vila-real i el camí dels Arriers, antigues vies romanes. En la zona es trobava antigament l’Hostal d’en Verduch. Foto: Víctor Castelló
Uns altres personatges destacats van entrar en escena: el pare Vicent Ferrer i també el Papa Luna [Imatges 4 i 5]. Estaven immersos en un altre conflicte, el Cisma d’Occident. Però la política i la religió estaven relacionats. El rei de França va assetjar Avinyó, on estaven els nostres personatges.
Imatge 4: Taulellets representant a Sant Vicent Ferrer, en l’ermita de Borriol. Foto: Víctor Castelló
Imatge 5; Estàtua del Papa Luna en Peníscola. Foto: Víctor Castelló
Dos fills de Pere IV van ser reis de la Corona d’Aragó. El segon, Martí I, va alliberar al Papa Luna del setge dels francesos en Avinyó. Ací, al regne de València, van aparéixer conflictes entre bàndols de famílies nobles. En este ambient bel·ligerant, mor el rei sense descendència legítima directa. El pare Vicent Ferrer, de camí cap a València, estant en Morella [Imatge 6], ja va avisar de la mort reial. Calia decidir qui seria el successor. Això no era fàcil, i més estant els nobles enguerrats. El parlament valencià havia d’enviar uns representants, però es van convocar dos parlaments, un a Vinaròs i l’altre a Traiguera.
Imatge 6: Vista de Morella. Estan en esta ciutat, el pare Vicent Ferrer va profetitzar la mort del rei Martí I. Foto: Sara Castelló
Mentre la via diplomàtica intentava buscar l’acord entre les parts, per darrere estaven en plena guerra per Vilafamés, Castelló, Morella, Forcall… I es va produir una batalla forta, prop de Sagunt, la batalla del Codolar.
Finalment, van unificar el parlament a Morella i van elegir als representants. Tant el Papa Luna com el pare Vicent van intervenir en el procés d’elecció, encara que de diferent forma. El pare Vicent va ser un dels representants en l’elecció. És el conegut com a Compromís de Casp [Imatge 7].
Imatge 7: Col·legiata de Santa Maria la Major del Pilar. En la replaça, després de la missa, el pare Vicent va anunciar l’elecció del nou rei de la Corona d’Aragó. Foto: Víctor Castelló
Com s’indica en el primer capítol, no es tracta d’un llibre d’Història, rigorós i acadèmic. Més aviat són pinzellades d’històries contades de forma despreocupada
Presentació: Feta el 5 d’octubre de 2018. Sala d’actes de l’Ajuntament
En el llibre, primera part de l’estudi del terme, es fa una repassada del mateix atenent a tres aspectes bàsics: orografia, límits i carreteres i vies pecuàries [Imatge 1].
En la primera secció, es descriuen els blocs geomorfològics on està ubicat el terme, Serra del Desert de les Palmes, Serra de Borriol i la vall formada entre elles [Imatge 2]. Es fa referència a diferents elements com cims, colls, barrancs i àrees geogràfiques, i la seua toponímia en diferents plànols i documents.
Imatge 2: Vista general de la Serra de Borriol i la Serra del Desert de les Palmes. Enmig, la vall de Borriol
En la segona, es fa una repassada de la línia del límit de terme amb els municipis veïns, Castelló, Benicàssim, la Pobla Tornesa, Vilafamés i Sant Joan de Moró. La necessitat de definir clarament el terme venia condicionada per la creació de l’impost de contribució d’immobles, cultius i ramaderia. Amb això, a darreries del segle XIX, des del Ministeri de Governació s’ordena l’assenyalament de tots els termes municipals. El Governador Civil de Castelló va ratificar l’ordre, promovent un amollonament sistemàtic en tota la província. Es revisa també l’estat actual d’eixos mollons de finals del segle XIX [Imatges 3 i 4].
Imatge 3: Molló de terme amb Castelló, al cim de la Roca Blanca
Imatge 4: Molló amb la Pobla Tornesa, al cim del Tossal de la Cova Negra.
La tercera part se centra en les vies de comunicació principals, amb una introducció dels camins històrics des de l’època ibèrica fins al segle XIX. En este segle, es produeixen canvis importants pel que fa a les vies de comunicació. Per una banda, es crea l’Associació General de Ramaders del Regne” que substitueix a l’antic “Consejo de la Mesta”. En moments de decadència de la ramaderia transhumant, un dels seus objectius és el de definir, protegir i delimitar les vies pecuàries. Per l’altra, apareix la primera llei de carreteres, indicant la diferència entre camins i carreteres. En el text, es repassen les vies pecuàries catalogades dins el terme i també l’evolució de les carreteres fins a l’actualitat.
Imatge 5: Assegador de la Vall, entre el Camí Vell i la CV-10. Al fons, el Tossal Roig.
En el llibre, quan el vaig publicar allà pel 2016, s’incloïa en la primera part un estudi del cens electoral de 1922. A banda dels carrers, els noms o els cognoms, també es van reflectir els oficis dels borriolencs.
En eixe llistat d’oficis apareixia una persona en la categoria de «artista«. En aquell moment vaig apuntar: «També és curiosa l’existència d’un artista local, encara que es desconeix quin tipus d’art produïa».
Efectivament, era així. Jo no sabia quin tipus d’artista era. I no vaig ser conscient que poc abans, en el 2014, es va publicar un article en la revista La Botalària que parlava del tio Bernardet. Sí, així es coneixia a Bernardo Aragón Montañés, que és la persona que apareixia en el cens electoral com artista.
Bernardo va nàixer en 1854. Quan contava 17 anys se’n va anar del poble. Es va dedicar a la dansa, actuant per Espanya i França i també per altres països. Es va establir en París, on va obrir la seua escola de ball. Posteriorment, va retornar al poble, on va viure fins a la seua mort en 1935 (Teniu una informació més detallada en l’article de la Botalària).
Com s’explica a l’article, publicat per Anna Cabo Esteve, ja en l’any 1974, l’Ajuntament li va retre un homenatge per petició d’Henri Bouché, col·locant una placa commemorativa en la façana de la casa on suposadament va nàixer. La placa era coneguda per mi, però em va passar per alt el seu contingut.
La història oral te un valor grandíssim pel que fa a la història de pobles perquè rememora fets que no han sigut transcendents en l’àmbit provincial o nacional, però que resulten curiosos per a la gent del lloc. Així i tot, la documentació que puga relacionar-se sempre serveix per matissar o corroborar eixos fets, de vegades un poc distorsionats per la memòria.
En este cas, jo voldria comentar i afegir algunes dades sobre este borriolenc internacional, com el defineix Anna Cabo.
• Casa natalícia: S’indica que estava en el carrer de les Parres, número 1. Però la placa commemorativa està ubicada en el carrer Fondo, número 18. Podríem pensar en un canvi en la numeració de les cases, però, de moment, la documentació indica que el carrer de les Parres comença per damunt del portalet. Per tant, al meu entendre, és poc probable que les dues adreces foren coincidents. Possiblement, la casa natalícia fora la del carrer Fondo 18, on va estar domiciliat posteriorment.
• Retorn al poble. Encara que s’indica el retorn en l’any 1928, la primera vegada que apareix al cens electoral és en 1916 [Imatge 1]. Es manté en el cens fins a l’any 1934 de manera continuada. En eixa primera aparició s’anota en l’ofici “propietario”, però en tots els altres censos ja apareix com “artista”. Hem de pensar que eixe retorn es va produir ja en 1916.
Imatge 1: Fragment del cens de l’any 1916, on ja apareix el tio Bernardet vivint al carrer Fondo 18
• La seua adreça inicial: Des de 1916 fins a 1925, s’indica que la seua adreça està al carrer Fondo, número 18. Quan es va realitzar l’Avanç cadastral, entre els anys 1921 i 1923, la casa es va inscriure a nom de Juan Montañés Falomir que, d’acord amb el cens, havia nascut en la dècada de 1870. Era més jove que Bernardo i desconec quina relació familiar hi havia entre ells.
• Canvis d’adreça: Arriba l’any 1928 (no es disposa de censos en 1926 i 1927) i apareix una nova adreça per a Bernardo. En este cas al carrer Moreres, 48 [Imatge 2]. El seu familiar Juan, continua a la casa del carrer Fondo. Es pot pensar en alguna discrepància entre ells, com perquè, després de 10 anys de convivència, es traslladara d’habitatge. Esta adreça es manté en el cens de 1930 i 1931. Pot ser que este fora el període d’acollida per la família dels Sabaters.
Imatge 2; Fragment del cens electoral de 1928, on apareix el tio Bernardet habitant la casa de Moreres 48
• Retorn a la casa familiar. En el cens de 1932, torna a haver-hi un canvi, retornant al carrer Fondo. En este cas, apareix com a número el 20, tant en les dades de Bernardo com en les de Juan. Tornen a conviure. Eixe canvi de 18 a 20 s’ha de justificar amb una revisió de la numeració. No és lògic pensar que els dos es van traslladar a la casa següent del carrer.
• Darrer canvi d’adreça. En el cens de 1934, les dades indiquen que es va traslladar al carrer Moreres 58 (No hi ha cens en 1933). Així, el retorn a la casa familiar va ser relativament curt.
• La seua mort. El cens de 1935 es va elaborar en el mes de setembre. Bernardo ja no apareix. Per tant, hem de pensar que es va morir abans de la seua publicació, abans de setembre de 1935.
Quasi cinc dècades després, ja en l’any 2022, l’Ajuntament va renovar la placa commemorativa, tal com es veu en la imatge adjunta [Imatge 3] (l’anterior placa, ja desgastada pels elements climàtics, era poc llegible). Així es reviscola la memòria d’este curiós personatge borriolenc.
Imatge 3: Placa en la casa natalícia del mestre Bernardo, renovada en gener de 2022
EL LLIBRE “BORRIOL 1921-1923. VILA I POBLACIÓ”. UNA APORTACIÓ A LA HISTÒRIA LOCAL.
Referenciat en la revista la Botalària / Gener 2017 / Segona època / Número 8
El passat 13 d’agost de 2017 es va fer la presentació d’este llibre a la Sala d’Actes de l’Ajuntament. En ell, fonamentalment, es fa una descripció del que era la vila de Borriol a principis del segle XX. Entre els anys 1921 i 1923 es van realitzar els treballs per a la confecció de l’Avanç Cadastral urbà del poble. L’anàlisi de les dades registrades en eixa documentació ha permés determinar quina era la situació urbanística de la vila en aquells anys en concret. La informació obtinguda per altres fonts complementa les dades de l’Avanç. Amb tot, ens podem imaginar el que era el poble fa un segle, un temps no massa llarg, però suficient perquè els canvis produïts siguen prou importants.
El llibre està dividit en quatre parts: el Cens Electoral de 1922, l’Avanç Cadastral, els carrers cap a 1923 i edificacions i cases tradicionals. Al final es presenta una galeria fotogràfica amb imatges antigues de la vila i la seua correspondència actual. Podem extraure algunes dades interessants de cada una d’estes parts.
Portada del llibre
EL CENS DE 1922
En el temps que estem parlant sols eren electors els homes majors de 25 anys que residien al poble almenys dos anys. De 3.333 habitants, hi havia 925 electors en el Cens. Les dades del llistat, organitzades per districtes i seccions, són els cognoms i nom, l’edat, l’adreça, la professió i si sap llegir i escriure. L’estudi d’elles ens permet traure els noms de carrers, la població dispersa pel terme, els oficis, l’analfabetisme…
Pel que fa als noms dels carrers, ens podem adonar que hi ha alguns canvis significatius que ens fan pensar que alguns noms tradicionals no ho són des de fa massa temps. Podem parlar de la Plaça del Pou, per exemple, on el pou que dona nom es va construir l’any 1913, i que apareix com Plaça del Rei (He traduït les denominacions que en aquells temps eren en castellà). El carrer Germán García no era el “Molioli” i no hi havia encara cap “molí d’oli” que li donara nom; era el carrer de l’Aigua. La Plaça de la Font apareix com Plaça del rei en Jaume. El carrer de la Font era el que comunicava el carrer del Rajolar amb la Plaça de la Font, una part de l’actual Sanchis Guarner. Alguns d’estos noms antics ja apareixen en el mapa del poble publicat per Sarthou Carreres en 1913.
Mapa del poble en 1923, indicant un anells de creixement esquemàtics
En els oficis, trobem que el 83 % dels electors treballaven al camp com llauradors o jornalers, i també alguns pastors. Un 10 % pertanyien al grup d’artesans o de la construcció: fusters, ferrers, espardenyers, obrers i picapedrers. I un 6 % eren del sector terciari, com a comerciants, on s’inclouen els arriers i carreters.
Respecte a l’alfabetització, sols un 43 % consta com que sap llegir i escriure. Possiblement en les dones el percentatge fóra més baix. Si en una família algú tenia que aprendre, preferentment ho era el fill major.
Si ens fixem en les persones de més edat, l’elector més vell tenia 88 anys, presumiblement l’home més vell del poble, i per damunt dels 75 anys hi havia 15 homes (0,45 %).
Si ens fixem en els cognoms, hi ha tres que destaquen per la seua freqüència: Falomir, Pallarés i Esteve. A més d’estos, un total de 30 cognoms suposen el 67 % dels enregistrats al Cens. En l’altre 33 % apareixen 159 cognoms diferents. Finalment, si ens fixem en els noms, també hi ha un predomini destacable de dos d’ells: José i Vicente (també consten en castellà). Pràcticament la meitat dels homes es deien Josep o Vicent. Altres noms tradicionals prou habituals eren Jaume, Batiste, Ramon, Joan, Manuel…
L’AVANÇ CADASTRAL
Es tracta del primer treball prou complet de catalogació de les propietats rústiques i urbanes. El registre i valoració de les finques havia de ser la base per a calcular l’impost que hauria de pagar cada propietari, conegut com la contribució. Després de diversos intents, la llei del Cadastre Parcel·lari de 1906 marca l’inici de l’actual Cadastre. En un primer pas, s’havia de fer un “Avanç Cadastral” com la relació inicial de les finques que després s’havia d’anar actualitzant i modificant. L’Avanç Cadastral presentava dos parts diferenciades, la de les propietats rústiques i la de les urbanes. Totes les edificacions quedaven enregistrades en l’anomenat “Registre fiscal d’edificis i solars”.
En la part urbana, els treballs a Borriol van començar l’any 1921, demanant als propietaris que presentaren una relació jurada de cada edificació. Posteriorment, un arquitecte de l’Administració visitava cada immoble comprovant les dades presentades. De cada una es feia un expedient on s’indica l’adreça, la cabuda, materials de construcció, l’ús, etc. Considerant estes dades, l’arquitecte donava un valor a cada edificació o solar.
ELS CARRERS CAP A 1923
És durant aquest any, quan es fan les inspeccions de l’arquitecte que majoritàriament manté les dades presentades pels propietaris. Alguns canvis es donen en els propietaris, per venda o defuncions, i també apareixen algunes finques que no estaven declarades, principalment terrenys que per la seua ubicació passen de ser rústics a ser solars urbans.
Els expedients de l’Avanç permeten elaborar un plànol de cada carrer amb les cases i solars existents, i la numeració vigent en aquell moment.
Uns altres documents que poden clarificar la distribució de cases i carrers són les fotografies antigues del casc urbà. Entre elles destaquen una sèrie de postals editades per Editorial Fotográfica per encàrrec de Benjamín Pitarch Renau, que les venia en el seu estanc. Són 12 postals que es poden datar sobre els anys 30. Posteriorment, Ediciones Comas-Aldea FISA van editar diferents sèries, una d’elles almenys, en blanc i negre. Esta part és la més extensa del llibre al descriure cada un del 28 carrers i les dos places que apareixen en l’Avanç Cadastral. La descripció es fa d’acord a uns teòrics anells de creixement del nucli urbà. Alguns carrers es descriuen dividits en fragments per facilitar la correlació amb els carrers actuals. Així, el Rajolar, que anava des del carrer Fondo fins a la carretera es divideix en la part de dalt (actual carrer València) i la de baix (Oñate Gil). La carretera de Saragossa també incloïa l’actual carrer del Trinquet.
EDIFICACIONS I CASES TRADICIONALS
Al tractar totes les dades conjuntament es pot obtenir una visió global del que era la vila i valors mitjans que, encara que generals, defineixen les característiques urbanes de la vila. De les 1005 finques, 823 eren habitatges. La resta eren magatzems, corrals, solars, cases derruïdes i edificis per a activitats professionals o d’ús públic.
La construcció tradicional bàsica era l’edificació amb les següents característiques:
-Parets de maçoneria (pedra i morter).
-Forjats de cabirons i revoltons.
-Forjat de coberta de cabirons i llistons, sobre els que es feia una superfície de rajola. A voltes s’utilitzava canyís.
-Coberta de teula àrab. Comença a aparèixer algun terrat.
-Paviment. En la planta baixa predomina la terra piconada. Puntualment lloses, rajoles o empedrat. En les plantes superiors, un anivellat amb algeps o rajoles de terrisseria.
-Barandat de rajola. També hi havia de lloses, encara que no conste en l’Avanç.
-Revestiment interior. Majoritàriament d’algeps. En contades ocasions apareixen taulellets de ceràmica.
-Revestiment exterior. Morter de calç, encara que algunes edificacions mantenen la paret de maçoneria sense revestir.
Esquema constructiu d’una casa tipus de l’època
Entre els altres usos, les edificacions que podríem destacar les següents:
-L’escola estava ubicada en dos edificis; per una banda dalt de la Casa de la Vila per als xiquets; per l’altra a la plaça de l’Hereu on estava la de pàrvuls i la de xiquetes.
-Molins d’oli. Es declaren 10 molins, que indiquen la importància del cultiu d’oliveres al poble.
-Cellers. Encara que menuts, hi ha 7 cellers que també suposen un cultiu suficient de raïm.
-Oci. Es disposava d’un café-teatre, un casino i alguns cafés. També un “cercle”, on es projectaven pel·lícules de cine, i dos trinquets.
-Hostatgeria. Hi havia 3 hostals dins del poble, a més de les diverses ventes ubicades en la carretera de Saragossa i en la de l’Alcora.
-La part industrial, que encara era prou artesanal, estava representada per una fàbrica de gasoses i una de llits, un molí d’algeps, un marbrista i un taller de carros.
Els valors mitjans en els habitatges ens dibuixen una casa de planta baixa i un pis, amb una façana de 4,7 m i un solar de 62 m2 i una superfície construïda de 95 m2. El valor assignat en aquell moment era de 2.289 pessetes.
Però estos valors mitjans no estaven homogèniament distribuïts pel poble. Hi havia carrers amb cases més humils, com la Moreria, Atzavara, Miramar o Remolins, i altres amb cases més grans, com el Major, València, Pilota, Sant Vicent, Aigua o Saragossa.
RESUM
En este article es mostren tan sols unes pinzellades del contingut del llibre, que desenvolupa cada una de les parts amb molta més profunditat. La inclusió dels noms dels propietaris permet que cada lector puga cercar les dades dels seus avantpassats, i pot despertar un poc la curiositat per la història familiar. Servisca, doncs, com un homenatge a aquells borriolencs que van habitar esta vila.
Si esteu interessats podeu adquirir el llibre en Castesan, Av. Saragossa, 13.
